This site uses own and third-party cookies to provide you with better service. When browsing, you agree the use of cookies. To desactivate cookies you can change your preferences in the browser's settings.

Blog

Social Media

Fa un temps, molts usuaris van advertir que en les seues línies de temps començaven a aparéixer les piulades marcades com a preferides per alguns dels usuaris als quals seguien. Com qualsevol canvi a les aplicacions web que emprem diàriament, va sorgir envoltat de misteri i polèmica. Misteri perquè, com tots els canvis, hi ha qui els veu i hi ha qui no. Polèmica perquè, semblava, podia canviar molts plantejaments de com emprem la xarxa.

Finalment, com sempre, les aigües es van calmar. Ni el canvi era tan important, ni tots teníem perquè percebre’l a primera vista. Però si no sabeu de què estem parlant, abans de resoldre el misteri, intentem entendre perquè es va arribar a eixe punt.

Per als nouvinguts a Twitter els preferits és la interacció més difícil de comprendre. Pública i privada al mateix temps, expressió de complicitat o d’ironia, els seus usos poden ser tan diversos com les seues interpretacions.

Per a molts, les estreles són una eina valuosa per marcar el contingut que volem retrobar més endavant. Enllaços que volem llegir abans de compartir, idees que volem reciclar per a altres comptes, o cites que volem aprofitar per a escriure un article. És el preferit en el seu sentit més clàssic, com la barra homònima del nostre navegador o el clàssic punt de lectura adaptat a la immensitat d’un timeline amb milions d’usuaris.

Per a altres és la manera d’expressar una complicitat. De la mateixa manera que fem clic a M’agrada amb Facebook o a +1 amb Google Plus, és un xicotet gest que indica que donem suport o, simplement, ens agrada el que diu la piulada. En este cas l’usuari marca la piulada com a preferida encara que també la compartisca a la seua línia de temps amb un retuit. Es podria interpretar com dos missatges diferents, un destinat als seus seguidors i un altre a l’autor de la piulada. D’ací sorgixen fenòmens com Favstar.fm que premien els usuaris i les piulades amb major nombre de FAVs, i que acumula milers d’usuaris.

També és comú usar el preferit com a resposta a una menció. Este ús pot ser tant pràctic -com a mostra de què s’ha llegit la menció, una mena de double-check manual-, o fins i tot irònic. La diferència sembla molt matisable, però es basa en una sentència molt comuna entre els community managers: “quan no sàpigues que contestar, FAV”.

I, per descomptat, tenim els guilty pleasures. Aquells tuits que voldríem compartir però que l’autocensura ens impedix fer-ho. Humor negre, política o sexe són alguns dels temes més recurrents. En este cas el favorit és més que una complicitat. És mossegar-se la llengua i arriscar, però molt poc. Podem tindre consciència de què les persones que tinguen els interessos comuns podran saber que també l’hem marcat, però sabem que la majoria dels nostres seguidors no es molestaran en furgar entre els nostres preferits i difícilment els trobaran a la pestanya-calaix-de-sastre Discover on apareixen de manera aleatòria.

Potser esta falsa percepció de privacitat al voltant dels preferits siga la que ha creat més por davant la seua possible promoció pública. Una promoció que va resultar ser poc probable i difícil de veure.

Les plataformes de xarxes socials treballen per a què passem més temps en les seues aplicacions oferint-nos contingut que trobem útil o satisfactori. Però, de tant en tant, a Twitter ens quedem sense piulades quan tirem cap a dalt en les apps mòbils. La solució, segons va reconéixer el seu CEO, va ser oferir-nos un preferit dels nostres seguidors.

(T’arriben preferits quan estires per recarregar dos vegades i no tenim nous tuits de a qui seguixes cap de les dos)

Una lògica simple. La informació continuada pot fer-nos sentir decebuts quan s’acaba, i podem acabar tancant l’aplicació si l’esforç d’actualitzar no té recompensa.

(Hilarant si és cert. Tots: “TWITTER, PER QUÈ?”. Twitter: “Perquè mona polsa botó, mona no aconseguix menjar, mona trista”)

Coses de la psicologia i el condicionament operant, que ens recorda que també som primats.

Foto: Copyright Aaron Durand (@everydaydude) for Twitter, Inc.

Contact

Contact form

How can we help you?

Diapasó